Este blog nace a partir del libro La riuada de Franco con la intención de divulgar nuevos datos sobre las inundaciones del Vallés de 1962. Coincidiendo con el 50 aniversario de aquella catástrofe colectiva, el libro, escrito por Ferran Sales i Aige y Lluís Sales i Favà, destapa las pugnas políticas, la propaganda y la corrupción que desataron aquellas riadas.


20 sept 2012

Rubí, informe azul


El cronista oficial de la riuada de 1962 fue un militante falangista de primera hora, el caballero mutilado Carlos María Hernández Palmés. Aunque era abogado de profesión, ejercía como Inspector Provincial de la Delegación Provincial de la Falange en Barcelona y como tal fue enviado a la zona siniestrada para convertirse en los ojos y los oídos de sus superiores. Con la disciplina propia de un ex soldado explicó a diario a las autoridades lo que allí veía. Lo hizo con unos informes precisos, escuetos, sin apenas florituras, que denotaban una cierta profesionalidad e incluso atisbos de escritor.

Portada del informe sobre 
Rubí escrita por el inspector 
provincial de la Falange
Uno de los informes más interesantes se titula “Ampliación de las referencias de Rubi”, que fue firmado el 25 de octubre de 1962. El informe tiene cuatro páginas de extensión y se hace ámplia referencia de él en el libro La riuada de Franco

Aunque carezco  de pruebas, tengo la certeza casi absoluta que Hernández trató, con este informe, de explicar al gobernador civil de Barcelona, Matías Vega Guerra, un canario aterrizado hacia relativamente poco a la capital, cómo era Rubí. El informe está repleto de estereotipos de color azul, pero de todos ellos uno de los que más me impresionó es en el que habla de la comunidad protestante de la ciudad.

He vuelto a pensar en estos párrafos del informe hace pocos días, cuando apareció en la pantalla de mi ordenador un mensaje remitido por Tatiana Capó que se define como maestra de música, ex girl scout e hija de pastores protestantes, vecina a caballo entre Poble Nou -mi barrio- y Rubí, e interesada en la riada. Lo primero que pensé al ver su tuit en nuestro twitter, es que Tatiana Capó era familiar del famoso naturista doctor Capó. Tatiana, a través de un correo electrónico, me lo desmintió para asegurarme que provenía, desde hace mas de 130 años, de una familia vinculada a Rubí, en la que sus miembros eran o habían sido pastores protestantes. 

Fue entonces cuando me acordé del informe sobre los protestantes de Rubí escrito por el caballero mutilado Carlos Hernández Palmés, cronista regimental de la riada del 62. Copio textualmente.

“En Rubí ha existió siempre un núcleo de protestantes. Actualmentre cuenta con una capilla evangélica y se calcula que el numero de protestantes es el de unos 500. Como pastor protestante, del que se dice que es Obispo protestante, está el llamado Samuel Vila Ventura, natural de Rubí, y residente hasta hace pocos años en Tarrasa, de cuya población se dice tuvo que marchar por embrollos económicos. Es representante de “Spanish Cristian Mission”. Ha sido siempre de ideas izquierdistas. Con anterioridad a nuestro Movimiento Nacional favoreció mucho el Frente Popular. En el año 1931 tomó parte en un acto de propaganda izquierdista. Escribió muchos artículos en los diarios y revistas de la izquierda, principalmente en el periódico “L´Accio”, órgano  de la izquierda republicana”.

Continúa el informe del caballero mutilado Hernández.

“El día 8 de agosto de 1936, la juventud de la capilla protestante de Samuel Vila publicó un artículo en el que entre otras particularidades decía: “Las juventudes evangelistas de toda España que antes del 19 de Febrero  se adhirieron al Frente Popular en un documento que fue publicado por muchos diarios de izquierda de Madrid y provincias, están, en estos momentos de dolor en todos los ámbitos de la Península que luchan por la libertad”.

Y el informante del régimen acaba con una frase contundente.

Devocionario escrito por 
el pastor protestante de
Rubí, Samuel Vila Ventura,  
autor de más de 70 libros.
“Samuel Vila Ventura vive en Rubí con gran ostentación. Habita en una torre esplendida, con piscina. El proselitismo lo hace a base de prometer muchas cosas y repartir dinero”.

Antes de acabar quiero explicarles que entre otras cosas que el pastor protestante Samuel Vila Ventura (1902-1992), gran intelectual y autor de numerosos libros,  fue, durante gran parte de su vida, martillo del  franquismo, a quien recordaba una y otra vez el derecho de cualquier pueblo a gozar de sus libertades entre otras la religiosa. Las cartas que Samuel Vila Ventura solía enviar periódicamente a Franco, no sé si sirvieron para gran cosa, pero estoy seguro que al menos fueron el testimonio de que Rubí había sido en otro tiempo una ciudad compleja, pluriconfensional,  abierta y democrática. Estoy además seguro que la comunidad evangélica, con sus pastores protestantes a la cabeza tampoco se quedaron con los brazos cruzados durante los días de la riada.

3 comentarios:

  1. 50 ANYS DE LA RIERADA DE RUBÍ. VIVÈNCIES DE L´ESGLÉSIA PROTESTANT DE RUBÍ.

    Aquests dies s’ha recordat en tots els mitjans de comunicació la rierada del 25 al 26 de setembre de 1962 a tot el Vallès Occidental, però sobretot a Terrassa, Sabadell i Rubí on va deixar al voltant d’un miler de morts, barris inundats, persones sense llar i innumerables danys materials.
    Com va viure l’Església Protestant de Rubí, a prop de la riera que va engolir cases i persones, aquella situació? Quina va ser la seva resposta en aquells moments tan difícils?. L’Anna Vallès i la Marta Omaña, membres de l’Església Protestant de Rubí de l’Església Evangèlica de Catalunya recorden perfectament aquella data i ens han escrit el seu testimoni.
    Volem també recomanar-vos la visualització d’una web que ha estat treballada per uns quants mestres de Rubí des de fa un any en la qual ha participat la Tatiana Capó, professora d’una escola de Rubí i membre d’una família ben coneguda en el món protestant.
    http://www.rubitv.cat/20120929/2602/mestres-i-professors-de-rubi-elaboren-una-pagina-web-sobre-la-rierada-amb-infinitat-d-eines-i-recursos

    ResponderEliminar
  2. Vivències de l´Anna Vallés.

    25 de setembre 1962
    Aquell vespre no parava de ploure, nosaltres, a casa no teníem Televisió, però anàvem a casa d’uns veïns a veure el programa anomenat” Los amigos del Martes” .Feia unes hores que no teníem llum, però allà xerrant no ens adonàvem que el vespre anava passant ; cap a les 10,30 de la nit varem decidir anar-nos-en a dormir......un cop a casa me’n recordo que jo estava al lavabo, que tenia la finestra orientada en direcció a la riera i vaig escoltar una remor intensa i el primer pensament va ser “és estrany, si no hi ha llum, els talers no poden funcionar “, i és que davant de casa nostra hi havia instal•lada un petit taller, que tenien quatre o cinc talers i que quan tenien feina treballaven nit i dia. La meva ment ja va trobar la sol.lució “ ara deuen haver engegat la burra( un motor que anava amb Gasoil i que feia molt de soroll, però que en un cas de necessitat servia). Qui anava a pensar que aquell soroll venia de la riera.
    A les dues de la matinada van trucar a la porta de casa, era un dels joves de l’església que molt nerviós i acalorat,quasi desesperat cridava Sr.Vallés, Sr.Vallés.....la riera s’ho ha emportat tot, no hi ha cap casa i la gent ha desaparegut portat per l’aigua. Les campanes feia uns minuts que no paraven de tocar. El Sr.Valles i el seu fill van anar, junt amb el jove que havia vingut a cercar, a veure que havia passat. Quan van tornar a casa estaven impressionats i espantats per el que havien contemplat.
    Al matí junt amb la major part del poble de Rubí es varen posar a disposició de les autoritats per el que fos necessari,
    Les tasques varen seguir i alguns joves de la nostra comunitat també van voler ajudar als que necessitaven d’ells, de la seva simpatia i del amor que es demostrava en ells, en cada paraula de consol o del amor que podíem transmetre en trobar algun familiar desesperat cercant algun amic, i el que no va poder anar a cercar entre el fang (degut als seus problemes físics, va estar ajudant a l’ajuntament amb el treball burocràtic.
    Passats uns dies varen començar a arribar de altres comunitats, d’Alemanya i França i també de casa nostra paquets de roba, mantes i menjar (en llauna) que va ser repartida entre els que ho necessitaven. Se’ns va demanar si en els locals de les antigues escoles protestants podíem acollir a algú que no tingués casa i així es va fer, varen arribar una família composta de matrimoni i tres filles i es varen quedar mes d’un any en els nostres locals, fins que l’ajuntament els va proporcionar lloc on viure.
    Anna Vallés Sala

    ResponderEliminar
  3. Vivencies de Marta Omaña.
    Aquella tarda jo era a Terrassa a classe de piano. Ja es veia que el cel estava amenaçador, es va a posar a ploure amb ganes; però a mitja classe, se’n va anar la llum. Llavors ja plovia moltíssim i al cap de mitja hora ja es veia que la tempesta anava de mal en pitjor: vaig decidir de marxar cap a Rubí, demanant de poder trucar per telèfon a casa i vam quedar amb el pare que vindria a esperar-me a l’estació. Quan vaig trepitjar el carrer de la Font Vella era igual anar per l’acera o pel carrer: era com un torrent, i així fins arribar a l’estació. Prop de les vuit del vespre ja ens vam trobar amb el pare, a Rubí, i allà era el mateix: foscor i aigua torrencial caient i baixant per tot arreu. Més tard va arribar la meva cosina que venia de Barcelona: aquell tren va ser el darrer que va poder anar fins a Terrassa.
    Vivíem lluny de la riera, i amb el soroll de la tempesta no ens vam assabentar de la tragèdia que passava allà baix. Va ser l’endemà, quan el pare va sortir per anar a treballar: ell entrava a les sis del matí i jo a les set; tots dos i tants altres, creuàvem cada dia a l’altra banda de la riera per “la palanca” ja que l’empresa es trobava a l’altra riba. El pare va tornar al cap de poca estona quan jo em preparava per marxar “No surtis, diuen que ha passat una gran desgràcia i que no podem creuar per anar a treballar” Va tornar al cap d’unes hores, desencaixat i del tot trasbalsat; ens va explicar als avis i a nosaltres el que havia vist i el que li havien explicat: tot el que baixava des de Terrassa per la riera de Les Arenes havia tapat els arcs del pont del “matadero” fent un gran embassament: quan el pont no va resistir més i es va esfondrar , tot el que s’havia acumulat va arrasar amb una força i una violència brutals tot el que va trobar al seu pas: una barriada construïda molt a prop de la riera amb gairebé tots els seus habitants; també naus industrials, arbres, talers… Al migdia vaig baixar fins la riera: era un día ple de claror, amb el cel nítid i un sol brillant ¡Déu meu! Però on hi havien les cases i fabriques? tot era desolació i ruïna; però les persones, les persones…
    Tots els habitants de Rubí que podíem ens vam posar a ajudar en el que fos: homes i també dones cap al Papiol a cercar cossos altres a repartir l’ajut que anava arribant de tot arreu . A l’església també va arribar ajut d’altres, esglésies, algunes des de lluny, com la de València, que no havien oblidat la solidaritat de l’església de Rubí quan ells van patir una terrible riuada alguns anys abans.
    Marta Omaña

    Aquesta informacio es del web de l´Esglesia Evangelica de Catalunya.

    http://www.eec.cat/index.php/103-articles/233-50-anys-de-la-rierada-de-rubi-vivencies-de-lesglesia-protestant-de-rubi

    ResponderEliminar